Una entrada amb rombos. No apta per cors sensibles i (encara) innocents

Crec que si no hagués trobat un bon psi, fàcilment hauria posat punt i final. Hi tenia l'impuls molt sovint.
No és res de l'altre món. Si un s'hi fixa, veu com a la gent amb malalties greus, inhabilitants, cròniques i/o fumudes, se'ls omple d'antidepressius.

I aquí apareix el dubte.

Si això passa tan sovint, deu ser perquè és un procés natural que fa el cos.


Arriben situacions que no són fàcilment suportables. El cos no pot fer la seva activitat normal, "animal". Dintre una selva no seria ja viable l'individu. Un individu malalt té poc futur. Deixa de poder cuidar-se bé sol, depén en més o menys grau dels altres. És una càrrega, no aporta solucions bàsiques: no aconsegueix aliments, no proporciona seguretat... No serveix.

Potser sí que no deixa de tenir, perquè tenim sentiments, una importància a nivell emocional. Al cap i a la fi, és algú del grup: hi ha records i esperances, i la gent ens hi aferrem, i per això no és tan fàcil d'acceptar fredament la baixa de l'individu.

Però en el fons, dintre el propi cos sí que s'engega el mecanisme: "sóc una màquina que no funciona bé, i amb tota probabilitat no m'arregli". Tot això sense un pensament conscient. Conseqüentment, em deprimeixo. Em deslligo del desig de viure, accelero el sofriment, afegint el de la depressió a la pròpia malaltia, i "zasca!": desapareixo, sense massa pena per deixar aquest món, agraint l'alliberament.

Ja està. És com una auto-eutanàsia. El que faries amb el teu gos, estimat i malalt, ho fa el cos amb ell mateix.

Certament, i ho dic amb coneixement de causa, el malestar que genera el cervell, per a que sigui suficient com per avorrir la vida, és terrible.

Evidentment, ara que me n'han posat al resguard, no en tinc ganes de tornar-hi. Morir no em fa cap gran por. Patir sí. Com a tots.
I no és un procès indolor, precisament, el que fa la depressió.

Així que amb unes pastilles ben donades, s'anul.la el mecanisme ràpid d'autodestrucció.

I s'instal.la el gota a gota del patiment diari. Amanit d'indiferència forçada i d'esperança agafada pels pèls.

En principi, tothom content: no hi ha enterrament, el sentit social fa parlar en uns termes d'optimisme que no et creus, i muntem un gran teatre que vol semblar una primavera constant, però les flors són de plàstic.

Al final, el favor és per als altres.

Perquè quan la vida arranca del grup una persona de la que hom no ha tingut temps de cansar-se'n, de la que depenen plans i imaginacions de futur, és la catàstrofe. Sembla el fracàs de la medicina. De la vida.

Per als altres és més suau el procès lent.

Hom es fa la idea: "Està malalt". "Ostres, ara això no ho pot fer: pobre!". "Ostres, ara em compromet. Em necessita: hi acudeixo, i tant!". "Vaja, una altra vegada: tinc feina, faré el que pugui". "Buf, no puc amb tot, goita, primer sóc jo, quan tingui temps". "Ah, sí, fa temps que està malalt".
Ja està. S'ha transubstanciat la persona. Ja no té un problema. És un problema.
De mica en mica canvia la mirada. Com amb els vells. "És un vell!" "És un malalt!" "Què espera?!"
I tot el dolent que vingui d'afegit es considera normal i pertinent a la condició que ha adquirit.

Quan arriba l'hora del final, estant ja tothom secretament fart d'haver suportat aquella màquina espatllada, tots ho veuen lògic: "Sí, però és que ja fa temps que estava malalt" "Tanta gràcia com Déu li ha fet".

I van quatre gats a l'enterrament, i es consolen mútuament de que "ha deixat de patir", i com que en el fons és una bona notícia, que algú deixi de patir, es repassa el Barça, es comenta qui ha venut la fruita, es passa llista als que han acudit.

El dol és més suau. S'ha anat fent a poc a poc. I hi ha un alleujament d'aquells als qui se'ls ha tret la càrrega.

A qui se li ha fet el favor?

No ho tinc clar. S'ha endolcit el cop als altres. Potser els més propers també han participat a la seua manera del dolor inoculat gota a gota. Com que va a poc a poc, sembla més innocent.

I a l'individu sofrent?

No ho sé.
Sé que als meus gossos, estimats tots amb bogeria, cuidats, guarits i gairebé inscrits en el llibre de família, no hem tingut cap dubte de la inhumanitat de fer-los aguantar el patiment que no ha d'acabar.