Pa sense llevat i herbes amargues

Un dia més, després d'un temps d'analgèsics d'ànima, tens la sensació de que encara que creguis que ja ho has fet abans, has de tornar a lligar-te el cinturó, fer l'últim àpat d'herbes amargues, i deixar definitivament endarrera allò que un dia va ser un somni, que vas treballar per tenir, que s'ha capgirat, i que per molt que vulguis, ja no et pertany.

I mira que et pensaves que ja tenies la travessa del desert gairebé acabada i encara l'has de recomençar de nou.

Per molt que les herbes amargues siguin una amanida habitual a la teva taula, no per això ho són menys.

I no deixes de menjar-te-les amb la humiliació de qui es troba atrapat i espera que sigui un últim trànsit desagradable però definitiu a una terra nova, on vols suposar que hi trobaràs amagades vés a saber quina llet i mel, i que et permetrà fer un àlbum indolor amb tot el que porta temps passat.

Però de moment, el temps s'encalla d'alguna manera al dia de la marmota. Et despertes de nou i un cop més bastó a la mà, i amb l'amargor a la boca.