Tot està ja explicat des de fa temps.
Res és nou.
No hi ha desig de gran cosa.
No hi comptava, en aquesta clemència de la vida.
Quan no hi ha desig, la incapacitat no fa tant mal.
Tampoc no comptava en el desencaix social.
El problema no són els altres.
Ets tu.
Has sortit de l'òrbita on eres junt amb ells.
Ells hi continuen, tu ja no.
La sortida no ha segut volguda, per això fa mal.
Veure com hi voldries ser i ja no hi tens res a dir, ja no hi pertanys i són el mirall del que eres.
La mort pot ser dolça.
Em semblava que trucava a la porta.
Les espelmes que s'apaguen, gairebé no se n'adonen..
Poca por que li tenia, encara li'n tinc menys.
Com una cançoneta de bressol, poc a poc, tot s'adorm.
Aquest cop no ha segut.
Però si he rebut un tresor en tot això és escapolir-me de la por de l'únic fet inevitable en la vida de tot home. Enmig de tot això, amagat, aquest regal dels déus.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada