La simptomatologia no deixa indiferent: és una curiositat insaciable. És no poder viure tranquil fins que no entens el per què i com passen les coses.
No parlo a nivell metafísic, perquè en aquest camp mai s'arriba a res que s'assembli a la seguretat, és més, com millor hi entres, més dubtes se t'han de plantejar.
I no per què no m'entusiasmi, que també.
Sinó perquè, de formació tècnica, tinc la curiositat pròpia del qui vol saber quina és la peça que falla, què ha fet que el procès no continuï igual, què ha sortit del seu lloc.
He visitat metges, metgets i cagamandúrries. He parlat amb gurús, il.luminats i altres que quan ja no saben què dir, et diuen que t'autocuris mentalment. He sentit com em sentenciaven i m'anunciaven una llista de mals que em prometien que tenia encara que jo no ho sabés, i m'invitaven a la resignació a una vida cada dia més penosa, més invivible.
He sentit també com em deien que estava sana quan no tenia esma per parlar.
M'he sentit a dir: "per què busques més? que no en tens prou amb el que ja et passa?"
No sóc una pedra: m'han impactat, m'han fet plorar, m'han fet callar com una ostra, m'han fet enrabiar.
Hi ha amics que em diuen que sóc valenta. Que sóc molt valenta. Que m'admiren.
Jo els ho agraeixo, és bonic que et diguin coses maques.
Però no sóc valenta: tinc la Síndrome de Sherlock Holmes.
No hi ha en mi una voluntat de viure indestructible que em porti a voler véncer el mal, i com una heroïna de conte, matar el drac i proclamar-me vencedora enamorada de la vida que s'ha de defensar a tot preu, com sigui, només perquè sí. Potser això és el que jo entenc com un valent.
No, no. De fet, si alguna cosa he perdut, és el temor a la mort. No m'he mort mai, com és evident. Però no crec que la mort sigui pitjor que algunes coses que he viscut. De fet, crec que ha de ser francament més agradable. I que batallar per la vida només té sentit mentre realment se'n té ganes, i sobretot, si encara es guarda aquesta por de morir que jo no tinc.
Certament, perdre aquesta por em fa sentir molt més lliure. Alliberada de considerar excessivament importants coses que ben mirat ho són ben poc. I alliberada de les pors de dir i fer el que penso realment, sense donar tant pes a les conveniències.
Perquè sí que sé que el pitjor infern, el que no he trepitjat, però vaig veure com la cambra següent, de la que per sort, no tenia clau d'entrada, és aquell en què t'avergonyeixes profundament de tu mateix.
El que hi ha en mi, que no calla, i no em deixa parar de posar el nas per tot, rebuscar, escoltar, triar, i d'allà, destriar, és la necessitat de trobar una teoria que expliqui què ha fallat. On està la fuga de la tuberia. Quin bitxo s'ha colat sense permís. Per què ha trobat condicions favorables. Quin nom té. Què fa. Com ha reaccionat el cos. Què li sobra, què li falta. Com es reequilibra. Com es pot tornar a les condicions favorables. I si no es pot (no tot es pot arreglar, en aquest món), per què.
Pura curiositat.
La tinc en el meu cas com si fos el de qualsevol altre, amb l'aventatge que conec els petits detalls de primera mà.
Com quan treballo, elaboro hipòtesi que semblen lògiques, i vaig als especialistes a escoltar què en pensen.
Com és d'esperar, tants caps, tants barrets. Aleshores faig de psicòloga, i de cadascun d'ells, en trec allò que detecto que són tics personals, rabietes professionals, ideals polítics, i passat el discurs pel sedàs, em quedo amb les idees bones que hi hagi deixat.
I aquestes, van al meu sac del trencaclosques, i cada vegada es construeix una mica més, i al següent ja li explico la història amb el nou capítol i li pregunto què en pensa de tot plegat, i matisso el conjunt encara una altra vegada.
Si no fos per aquesta Síndrome, probablement estaria a casa, intentant conformar-me i adaptar-me a la nova realitat i resant per quedar-me com estic. Però com qui té agulles al cul, no m'és possible.
I d'on trec l'energia per fer aquesta feina d'investigació, que ja us dic, demana paciència, per no carregar-te a segons qui et trobes, temperança, per saber destriar, i forces per pensar quin és el següent pas, programar-ho i acudir-hi?
Doncs és la curiositat. Em pot tant, però tant, que va més enllà de la poca força del cos, el desig de tranquil.litat i la voluntat de calmar-me.
Clar que, qui sap, potser li deuré la vida. Però el que sí que m'ha donat és deslligar-me de les sentències de bola de vidre: NO, no tinc el Síndrome de Fatiga Crònica. Estic a les tres pedretes. Però és que hi ha peces desencaixades detectades i mesurables. I mentre hi hagi una explicació "tècnica" a la vista, miraré per entendre-la, i em trec l'etiqueta de cas inexplicable ARA PER ARA (que existeixen, però que als metges saberuts se'ls oblida la "coletilla" de "l'ara per ara"), que et converteix en una "pupes", vas a parar al calaix de sastre, i automàticament tot el que et passi serà motiu de condol però no d'investigació.
El resultat final, com passa amb els informes tècnics serà independent de la meva voluntat. Ningú garanteix que em faci contenta. Encara que ho preferiria, no busco un resultat que m'alegri. Busco, més enllà del temps de les visites dels metges, una explicació complerta, altament probable, que es pugui explicar de manera impecable.
Després, que sigui el que Déu vulgui.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada