Un dels més molestos és la boira del pensament.
És igual com d'intel.ligent siguis, com de ràpid el teu cap funcioni, com d'assenyat, llest, encertat, agut, reflexiu, siguis o hagis acostumat a ser.
És exactament com una boira: de vegades baixa, i es fa espessa. Tot allò que és meravellós, totes les capacitats, continuen existint, sí. Però darrera la boira. En aquells moments el cap no pot pensar, igual que no es pot veure el paisatge. No es poden entendre conceptes fàcils, que quan s'esvaeixi la boira seran evidents. No es poden compondre grans frases, ni grans pensaments, ni de vegades trobar les paraules.
Perquè hi ha boira!
Un pot semblar fins i tot tonto, o boig. I els altres, que no han viscut mai una boira, poden despreciar-lo, en no entendre'l, deixar-lo per "raro", pensar que ho fa amb mala intenció (quina intenció hi pot haver aquí?), o per molestar (i és que entenc que pugui resultar molest als del voltant perquè demana una gran dosi d'imaginació i paciència).
Però no... us ho torno a dir... és boira!
Imagineu-vos una excursió amb Jeep per les carenes de les muntanyes. El paisatge és preciós: veieu les valls, allà lluny sabeu que hi ha el mar, endevineu els rierols, les vaques, les pastures, i encara us atureu a veure si hi ha algun bolet, i tot és perfecte, amb aquella olor i sensació de perfecció, de que només la mà de Déu pot haver creat aquell espectacle.
I de cop i volta, canvia el temps, com passa a l'alta muntanya i us cau una boira espessa, com si la poguéssiu tallar amb un ganivet, que amb prou feina us deixa veure la punta del nas.
I torneu al cotxe, i reduiu la velocitat a pas de tortuga, amb els antiboires, i si sou prudents, potser fins i tot us aturareu, i esperareu, tranquil.lament, a que s'esvaeixi.
Sabeu, efectivament la grandesa del paisatge que véieu fa uns instants. Sabeu que hi és. Però ara, no el podeu veure, ni el podeu disfrutar ni us hi podeu orientar. Necessiteu posar-hi paciència.
I si sou un punt filòsofs, fins i tot us meravellareu davant el misteri de la boira, blanca, que ho esborra tot per uns instants, que porta el silenci, el fred, una alenada del que pot semblar el no-res, la mort, però que després s'aixeca poc a poc i us torna a ensenyar tot allò que amagava, més bonic encara, des del moment que per un temps ho havíeu perdut.
Doncs ara penseu que hi ha gent que som com el paisatge i els ulls que el miren alhora. Dintre nostre s'instal.la una boira, que ens esborra el nostre propi paisatge durant uns segons o durant unes hores, o durant uns dies, i ens hi angoixem si dura massa, o ens hi meravellem si hem aprés que al final tot és vida, i això, que és desagradable, també ho és.
I quan s'esvaeix tenim la mateixa alegria profunda d'haver-nos retrobat que qui veu de nou el paisatge del seus somnis.
Penso que malhauradament, pels altres també la boira fa el seu efecte. De cop i volta, callem, estem perduts, quiets, com qui està al marge de la carretera, i semblem llunyans... i parlem a mitges. Molt difícil d'entendre per qui està a fora.
No us poseu nerviosos: és la boira, que s'ha posat dins nostre.
Poseu-hi una mica de paciència, ja intentarem no destorbar, i si pot ser, feu-nos una mica de companyia tranquil.la. S'esvaïrà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada