Dolor

Dolor.
Llevar-se, i encetar el dia amb mal de cap.
Esmorzar.
Arreglar algun paper.
Dolor.

Com una música de fons, com un soroll al que li fas les orelles sordes. Però que hi ha moments que ja no pots evitar sentir.
Pensar en dormir.
I en què tornaràs a deixar per fer tot allò que fa tants dies que et deleixes per fer i que les petites obligacions et fan postposar, perquè el temps que et resta se te l'emporta la son, el temps que has de descansar forçadament, no d'aquella manera que hom s'hi deixa anar després d'haver acabat tota una jornada: confiat, agraït i satisfet.
I ploraries i ho cridaries i ho diries a tothom: mireu, ja en tinc prou. Tinc dolor. Tinc dolor al cos i a l'ànima, i això és una merda, i la meua paciència s'acaba i només ho puc saber jo, només ho sé jo, perquè només pot passar per mi.
Però això és tan inútil i tan contraproduent, perquè el que no faràs serà encomanar aquesta porqueria, perquè ni pots, ni vols, ni deus, que no dius res, i rius un rato, i comentes el futbol o la política, perquè et resisteixes a tornar a caure en el descans no volgut, o entres aquí i remugues, ni que sigui per una estona, perquè al cap i a la fi, si algú llegeix això, és perquè vol, i quan se n'atipi, pot canviar ben ràpidament de pàgina i anar a veure alguna cosa més entretinguda, més alegre, que al cap i a la fi, la vida són dos dies, i el mal ja ve tot sol.