Culpable? No gràcies! El poder mental

Quan l'any passat tot es va girar, jo no sabia explicar-me i el meu entorn encara en sabia menys d'entendre-ho, em sentia molt sola al món.



Un, que en aquell moment era Amic, em va començar a atabalar dient que tot el que em passava es devia a qui hi havia alguna cosa a la meua vida que no anava bé. Que havia de trobar el què, trobar un objectiu vital i extirpar d'arrel el que em feia anar malament.
Parlàvem, i vinga burxar-me. Tant, que totes les meues experiències dolentes van anar apoderant-se del meu cap: dureses de la infància, petites injustícies, incomprensions...
Gairebé, amb la necessitat imperiosa d'arrancar-me tot el dolor i el que m'estava caient, vaig acabar pensant en el divorci. Per sort, el meu marit va tenir el seny que en aquell moment a mi em faltava.

Vaig anar a parar a uns cursos on explicaven unes tècniques de relaxació que he de dir que són útils. Jo en aquell moment tenia molt dolor i espant. No tenia cap tipus de ganes d'entrar a formar part d'una comunitat ni fer nous amics. De fet, em molestava molt la gent i les relacions de compromís, com ara. Així que hi vaig assistir en plan autista.
Se suposava que relaxant-te, havies d'acabar imaginant el que de veritat volies, i si ho volies molt i molt fermament, tot el que volguessis es faria realitat, com a la pel.lícula el Secreto.
Jo m'ho passava molt malament, allà, perquè tenia molt mal a les cervicals i em posava nerviosíssima.
El cas és que allà, i de la boca del meu amic, i d'altres "amics" que en aquell moment tenia (eren i havien segut amics, però ja se sap que els canvis de al vida comporten canvis d'amistats), sentia dir molt: "si vols, tot això et passarà, si ets optimista, et passaran tots els mals"/ " si et passa això és perquè no tens prou autoestima / has d'extirpar el que no funciona / has de plantar-te i dir "prou, jo estic bé" / perquè no fas prou visualitzacions dels desitjos / perquè no les fas bé / hauries de veure al meu pare: té càncer, ha renunciat a la químio i està fantàstic perquè VOL  (brutal: és lògic que si renuncies a la químio, amb segons quin càncer, et trobis bé fins que la cosa estarà tan embolicada que imploraràs la morfina, però a la gent li agrada molt explicar sopars de duro) / quan et plantaràs davant aquest-aquell-l'altre, tot això et passarà / perquè no fas prou esforç físic / perquè en fas massa / perquè has de visualitzar petits ninges que t'entren armats per les orelles, el nas i la boca i imaginar com recorren el teu cos i hi van posant ordre. Si ho fas prou vegades i ben fet, et curaràs, perquè això ho va fer fulano-sotano-mengano i ara va pel carrer, no s'ha mort i li van donar x temps de vida."

I a tu t'agafen dèbil, espantat, endolorit, havent engegat els teus petits èxits a la porra, havent demanat que et retiressin la feina que tant t'agradava i de què tant orgullosa n'estaves, veient-te inútil quan feia sis mesos que feies girar el mín, que ja tens tendència amb tot això a sentir-te culpable de no fer el que feies, de no omplir la nevera / fer el dinar / contestar al telèfon als clients / haver delegat la feina a gent "que mai la farà com tu" / haver hagut de donar feina als qui et contractaven per recol.locar els treballs que ja havies acceptat i començat i menjar-te la humiliació que tot això suposa.

I només falta que et creguis que tot està a les teves mans (com estem acostumats a pensar) per sentir-te doblement culpable: d'estar malalt i patint i de no saber-ho solucionar.

El més greu és que t'ho creus: que et passa perquè ho deus voler, que no fas prou, i per tant, t'ho mereixes.

Llavors, això fa tant de mal, dintre d'un mateix... Perquè encara demanes menys, per la vergonya, perquè no vols fer patir, perquè no t'entendran, i perquè "hauries de voler-ho, ser optimista, ser fort i tirar com si res", i ho proves tot: relaxar amb la tècnica que t'han ensenyat, els ninges, el ioga, acariciar roca calcària, abraçar-te a oliveres, i quan no funcionen, ametllers, bedolls i fins i tot a la gespa, visualitzar que ballaràs a la revetlla de Sant joan,  quan passa i no pots, a la de Sant Pere, i a la de Sant Jaume i a la de la Mare de Déu d'Agost.

I llavors evites la gent que et truca i surt amb aquestes, perquè el comentari barrina pel teu cap i et destrossa, et destrossa.

Llavors te n'adones que sense totes aquestes veus vas una mica millor i t'has d'entendre amb tu, i el marit, i prou. I un mateix sol, és una mica me´s fàcil acceptar-se i intentar treure una miqueta de bo del que passa.

I de mica en mica, arribes a la conclusió:

Que segurament sí que el cap pot fer meraelles, que diuen que Santa Teresa levitava i alguns monjos tibetans també. 
Que possiblement hi hagi qui se sàpiga curar, recordar de ves a saber quina reencarnació,, comunicar a distància estil home-fax o alimentar-se del sol.    Ei:     FELICITATS.

Jo no en sé. 
Jo m'he dedicat a aprendre a fer la meua feina, estudiar, a atendre als meus clients. A cantar Cumbaiàs, a fer ballar la canalla, a fer de filla, d'amiga, d'amant, de cuinera, d'anfitriona, de professional. 
Que hauria hagut o pogut aprendre altres coses? Segurament. 
Més alhora, ja no podia. 

Que m'hauria hagut de dedicar a la meditació, l'auto-coneixement i l'elevació de l'esperit? Doncs potser sí, però ni m'hi van encaminar ni se'm va acudir. 

Possiblement sabria auto-curar-me. Doncs no en sé. I punt. 

Faig el que bonament puc. Tampoc els qui em retreuen saber fer tot el jo sé fer i dubto molt de que sàpiguen fer el que prediquen.

Així que arribats a aquesta conclusió, tot això m'indigna.
És equivalent a anar a dir-li a un que s'ha trencat les dues cames que no en sap prou, que si realment ho vol, pot fer un Ironman, o l'Everest, o la Marató des Sables, i mirar-lo amb cara de despreci si no s'aixeca de la cadira, es treu el guix i arranca a córrer.

Veritat que a ningú se li acudiria? Doncs és el mateix quan la malaltia s'enganxa però no es veu perquè no hi ha guix.

És el moment, quan un té la dificultat afegida de la malaltia l'hora d'explicar-li les meravelles del poder mental i exigir-li que les apliqui i en tregui bon resultat?

La meua conclusió és que fer això és sadisme.
És maltractar encara més a l'afligit.
És demanar el sobre-esforç a l'esgotat.

I hi veig dos motius per fer-ho:

a) la por i el malestar que provoca en un sa la malaltia de l'altre.

Per una persona sana, veure com un company cau malalt és un miratge del que algun dia li pot arribar. Si ho entén com un atzar de la vida, accepta que també està dintre la ruleta, i que algun dia, alguna cosa li tocarà a ell.
I això fa molta por.
Es conjura crecient que això li passa a l'altre perquè no fa alguna cosa que tu sí que fas. Així hi ha la sensació  de no jugar al mateix joc. D'estar fora de perill: " a mi no em passarà perquè el meu optimisme i energia, i organtizació em resguardaran dels mals, i a ell li arriba perquè no ho ha fet bé i perquè és dèbil".

D'altra banda, "conviure" amb una malaltia que canvia els costums, els rols i les possibilitats, fins i tot el ritme de les converses, és soberanament incòmode. Forçosament fa una mica de ràbia i projectar-la en qui provoca el canvi no deixa de ser natural.
Com que enfadar-s'hi obertament seria políticament incorrecte, perquè tothom entén que ja té un problema, és molt fàcil "acusar-lo" de no saber gestionar aquest problema, de no saber-lo resoldre, i carregar la responsabilitat del malestar a qui el provoca, i poder-se'n allunyar perquè el fet que no ho arregli ho justifica.


b) Treure'n algun benefici material.

Quan la gent estem desesperats ens agafaríem a un clau roent.
Si algú et diu que fent allò que ell sap i que és un misteri evitaràs el patiment, és més que probable que paguis el que convingui per tenir aquesta solució màgica.

La gràcia és que t'explicaran que tot depén de tu, i te n'alegres al principi, perquè per fi pots fer-hi alguna cosa i deixar de ser "pacient" (no sé qui es va inventar la paraula, perquè esar malalt i viure-ho amb paciència no és el mateix, ni tampoc és sinònim d'estar quiet i suportant sense tenir res a dir).

Per uns moments passes a pensar que tens les regnes i el volant de la situació: perfecte!

Però... té trampa!

Perquè el més comú és que el teu Poder Mental sigui de lo més ordinari, i no sàpiga fer auto-cures. Evidentment, no faràs massa miracles, i tornaràs més i més cops a que t'expliquin les teues infinites possibilitats, i la teua culpa i sentiment d'inutilitat creixerà exponentcialment més ràpid que les factures, ja gens menyspreables de per sí.

I amb això juguen i es guanyen la vida la gent que fa aquests cursos, i metges aprofitats, que són capaços de passar-te un power point amb un te davant, explicar-te com funciona el cervell repetint una classe de naturals de BUP i fent servir un to com si fossis idiota.


Per sort, de mica en mica et vas curtint, i els veus ràpid el plumero i els envies a pastar fang. Però t'indignes. No per l'estafa econòmica, que ho és, sinó pel perill públic que comporta gent com aquesta.
Que mentre hauries d'estar anant a un metge assenyat, que t'ajudi a curar-te, o si més no, que faci el que pugui per alleugerir la situació, s'aprofiten de la teua desesperació, et fidelitzen a base de culpa, i si tu no tens dos dits de front, poden impedir que realment trobis la bona via: la de les medicines que calen quan calen, el repòs i la tranquil.litat d'esperit, i sobretot, no afegir-te més patiment.

I qui no s'ho cregui, que miri a l'Steve jobs, que amb el cuento místico-natural va anar al clot ben ràpid.

Per tant, i en conclusió, considero que si la gent hem de saber fer servir els nostres súper poders, això se'ns ha d'ensenyar quan estem sans, que és quan tenim totes les nostres capacitats i possibilitats.

Que quan un està malalt és que el seu cos no dóna abast amb alguna cosa. Ningú pensa en súperpoders per unes angines. I si és algo més gros, feina tens en aquell moment.

Que exigir saber fer meravelles en els moments crítics és egoïsme en estat pur.

Que com que qui ho demana (penso en certes persones, no ho puc evitar), ni ho sap fer, ni te n'ha parlat mai abans, el més decent que pot fer és callar.

I que ara que n'hem après, els que patim, acabem amb la pietat amb aquests "agressors", i no permetem que qualsevol ens pugui sortir a donar lliçons d'autoestima, control mental i optimisme.
Personalment considero que tinc unes dosi més que normals d'aquests ingredients, i no admetré mai més que el primer mindundi que passi pel davant em faci sentir culpable de res, i menys, d'estar patint per tenir una malaltia.